diumenge, 11 d’octubre del 2009
diumenge, 9 de març del 2008
APRENDRE A ESTIMAR
Sé tant poc!!!
A voltes ens auto ençalcem de saber força, ja no dic molt, d’un tema musical, cultural, literari, polític, moral . . . i ai senyor, un moment donat ens sobtem del poc coneixement assolit.
Com molts sabeu, sempre he estat un gran seguidor i devot fervent de la Nova Cançó, sense esser un estudiós ni molt menys un erudit.
L’altre dia en un programa de ràdio d’aquests que escolto a la vesprada, al acabar van punxar una cançó dels orígens de Jacques Brell – Quand on n’a que l’amour – La veritat haig de ser sincer, la desconeixia, com també haig de fer un gest d’humilitat i confessar que fins no fa gaire no havia escoltat res de Brell, potser esporàdicament, però no en tranquil·litat. No em va restar més remei que “en la intimitat” demanar-me perdó.
Em vaig dir: Josep que poc saps i quan resta per aprendre. Sense comprendre les arrels, no entendrem mai la forma i els fruits de l’arbre.
Així és una mica com he entès el sentit d’Estimar.
En la meva adolescència ens havien ensenyat que estimar era donar-ho tot a l’altre, desinteressadament, estimar era no ser egoista, mirar només pels altres, ens ensenyaven que llavors els altres ja t’emplenarien. Una frase molt bonica que dèiem els Kumbayà: Estimar és esborrar-me a mí per a dibuixar-te a tú. I amb aquesta idea pujàvem i formarem parella i així ens va anar. Buidàvem sense llavors emplenar-nos si no havia reciprocitat.
En el primer Blog ja vaig comentar el molt que les meves 4 filles m’han aportat i en els moments més crítics, allà han estat. Un altre dia ja faré esment de l’Estimació dels Amics, i dels Pares, però avui m’agradaria dedicar-lo al que aprés de l’Amor en parella.
Una vegada una persona molt estimada em deia: Josep “sé tolerante” i sobretot, “la gracia de demuestra andando”. Són dues frases molt senzilles i quotidianes, però difícils, molt difícils d’ acomplir
Fa molt temps, un gran amic (En Jaume de St. Martí de Llémena) em comentava : has vist mai els gats quan es senten estimats que fan? Si els vols tenir agafats, marxen. Si els deixes fer i ells es troben bé al teu costat, no te’ls podràs treure del cim, deixa s’apropin.
Sembla fàcil Estimar, i sentir-se estimat? El filòsof Hegel deia que la veritat en l’estimació no es troba ni en les tesis ni en les antítesis, sinó en una síntesi, producte de totes dues, i que les reconcilia. Potser diria jo, en el millor dels casos és una síntesis creadora de contraris en una furiosa harmonia.
Existeix una enganyosa estimació, la d’aquelles persones eixutes de cor que mai estimen de veritat. S’afilien a un utilitarisme cras que valora l’altre gent principalment segons d’utilitat que per ells tenen. Martin Luter King deia que les persones eixutes de cor mai estimen de veritat.
Aquestes persones, n’he conegudes, són massa fredes per a sentir l’afecte per ningú més, pensen massa en elles mateixes per a poder compartir el goig i l’escalfor d’una altre. Són una illa solitària. Segur, cap déu d’Amor no el vincula al continent del col·lectiu de d’humanitat.
Donen €uros a una obra de caritat, no en dubto, però no donen gens el seu esperit, no veuen la gent com persones a Estimar, sinó més aviat com a mers objecte o engranatges d’una roda aliena al seu rol. No vibren al Estimar. No en saben
Fa 5 anys vaig tenir una gran sort de conèixer a la Diana. Ha estat com una formigueta, sense fer soroll, sense batzegades, a poc a poc, sempre al meu costat, va creure amb Nosaltres i m’ha ensenyat silenciosament una altre forma, potser complementària, d’Estimar, però molt més profunda, incisiva. Una saba nova i una forma diferent , quasi sense sentir les passes amb Amor. No teníem, ni tenim res Nostre, només ens tenim a nosaltres, p.q. la mainada fa el seu camí i han de marxar. Sabem que hi som. Ara he entès el ronrunejar dels felins. Estimar en silenci i acompletar-nos amb delicadesa i respecte.
Em pensava ho sabia tot, havia llegit molt sobre com estimar, com donar-se, però...em faltava tant ! com tant em falta per aprendre de la Nova Cançó.
Per cert us recomano escoltar la cançó de Brell. Senzillament sublim.
A voltes ens auto ençalcem de saber força, ja no dic molt, d’un tema musical, cultural, literari, polític, moral . . . i ai senyor, un moment donat ens sobtem del poc coneixement assolit.
Com molts sabeu, sempre he estat un gran seguidor i devot fervent de la Nova Cançó, sense esser un estudiós ni molt menys un erudit.
L’altre dia en un programa de ràdio d’aquests que escolto a la vesprada, al acabar van punxar una cançó dels orígens de Jacques Brell – Quand on n’a que l’amour – La veritat haig de ser sincer, la desconeixia, com també haig de fer un gest d’humilitat i confessar que fins no fa gaire no havia escoltat res de Brell, potser esporàdicament, però no en tranquil·litat. No em va restar més remei que “en la intimitat” demanar-me perdó.
Em vaig dir: Josep que poc saps i quan resta per aprendre. Sense comprendre les arrels, no entendrem mai la forma i els fruits de l’arbre.
Així és una mica com he entès el sentit d’Estimar.
En la meva adolescència ens havien ensenyat que estimar era donar-ho tot a l’altre, desinteressadament, estimar era no ser egoista, mirar només pels altres, ens ensenyaven que llavors els altres ja t’emplenarien. Una frase molt bonica que dèiem els Kumbayà: Estimar és esborrar-me a mí per a dibuixar-te a tú. I amb aquesta idea pujàvem i formarem parella i així ens va anar. Buidàvem sense llavors emplenar-nos si no havia reciprocitat.
En el primer Blog ja vaig comentar el molt que les meves 4 filles m’han aportat i en els moments més crítics, allà han estat. Un altre dia ja faré esment de l’Estimació dels Amics, i dels Pares, però avui m’agradaria dedicar-lo al que aprés de l’Amor en parella.
Una vegada una persona molt estimada em deia: Josep “sé tolerante” i sobretot, “la gracia de demuestra andando”. Són dues frases molt senzilles i quotidianes, però difícils, molt difícils d’ acomplir
Fa molt temps, un gran amic (En Jaume de St. Martí de Llémena) em comentava : has vist mai els gats quan es senten estimats que fan? Si els vols tenir agafats, marxen. Si els deixes fer i ells es troben bé al teu costat, no te’ls podràs treure del cim, deixa s’apropin.
Sembla fàcil Estimar, i sentir-se estimat? El filòsof Hegel deia que la veritat en l’estimació no es troba ni en les tesis ni en les antítesis, sinó en una síntesi, producte de totes dues, i que les reconcilia. Potser diria jo, en el millor dels casos és una síntesis creadora de contraris en una furiosa harmonia.
Existeix una enganyosa estimació, la d’aquelles persones eixutes de cor que mai estimen de veritat. S’afilien a un utilitarisme cras que valora l’altre gent principalment segons d’utilitat que per ells tenen. Martin Luter King deia que les persones eixutes de cor mai estimen de veritat.
Aquestes persones, n’he conegudes, són massa fredes per a sentir l’afecte per ningú més, pensen massa en elles mateixes per a poder compartir el goig i l’escalfor d’una altre. Són una illa solitària. Segur, cap déu d’Amor no el vincula al continent del col·lectiu de d’humanitat.
Donen €uros a una obra de caritat, no en dubto, però no donen gens el seu esperit, no veuen la gent com persones a Estimar, sinó més aviat com a mers objecte o engranatges d’una roda aliena al seu rol. No vibren al Estimar. No en saben
Fa 5 anys vaig tenir una gran sort de conèixer a la Diana. Ha estat com una formigueta, sense fer soroll, sense batzegades, a poc a poc, sempre al meu costat, va creure amb Nosaltres i m’ha ensenyat silenciosament una altre forma, potser complementària, d’Estimar, però molt més profunda, incisiva. Una saba nova i una forma diferent , quasi sense sentir les passes amb Amor. No teníem, ni tenim res Nostre, només ens tenim a nosaltres, p.q. la mainada fa el seu camí i han de marxar. Sabem que hi som. Ara he entès el ronrunejar dels felins. Estimar en silenci i acompletar-nos amb delicadesa i respecte.
Em pensava ho sabia tot, havia llegit molt sobre com estimar, com donar-se, però...em faltava tant ! com tant em falta per aprendre de la Nova Cançó.
Per cert us recomano escoltar la cançó de Brell. Senzillament sublim.
Josep Panosa. març del 2.008
diumenge, 27 de gener del 2008
VOLUNTAT APOSTÒLICA ?
Els que ja tenim una edat, els que ja pensem en lo que hem deixat de fer i desitgem portar-ho a terme en l’esperada jubilació rebérem encara una educació, des de el punt de vista moral, basada en les catequesis, misses, confessions al capellà i cursets amb xerrades moralitzadores (deixeu-me aclarir, crec em van influenciar positivament)..
Tota aquesta barreja ho sintetitzo en una “voluntat apostòlica” d’ajudar, més lèxicament correcte, en diria aconsellar.
El nostrat Pompeu Fabre del consell en diu: “Advertiment donat a una persona sobre el que ha de fer”
Ostres!!! Vull conèixer ara mateix qui pugui dir-me que haig de fer, així des de aquest moment, fora patir, fora passar-ho malament. I el que és millor, la responsabilitat a un altre. Però llavors, quina falta de personalitat per un mateix oi?
Anem al tema.
Quan comprem el diari o escoltem la ràdio, no crec que cap de nosaltres compri l’ABC o escolti la COPE, NOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Volem llegir i sentir segons les nostres idees, pensaments, mentalitat. Amb els consells passa al mateix, però crec ens equivoquem. Demanem un consell i volem sentir que ens aplaudeixin, ens ratifiquin lo exposat. Si no és així, normalment cerquem justificacions a fi efecte de donar-li forma i acabar-ho de posar dins la capsa de les nostres primeres intencions. I el més perillós de tot a voltes ens Auto - justifiquem. Això amics meus si que és un perill, és estar a la punta més alta d’una de les torres de la façana de la Passió de la Sagrada Família, a 112 mts d’alçada, demanar ajuda, ens atansen una corda, ens la mirem i au, ens empentem nosaltres mateixos al buit.
Tots ho hem fet i jo el primer.
Crec que aquesta voluntat apostòlica d’aconsellar la tenim mal enfocada, sempre acabem dient: Jo en el teu lloc faria..... Aquesta “Voluntat Apostòlica” ens agrada, ens fa sentir bé, nosaltres no tenim aquest problema i... aconsellem. Tenim la veritat.
Ensenyar que? Si les fórmules de la vida, en cada u de nosaltres són diferents, si agafem els mateixos paràmetres amb diferents fórmules, trobaríem l’àrea d’un cercle aplicada a un quadrat.
No és això companys, no és això. Podem dir el que nosaltres faríem amb el que hem viscut, però aconsellar a l’altri el que ha de fer? Jo al menys no soc capaç.
He arribar a la conclusió de dir: Jo en el meu lloc, com soc jo, ho veig així, i/o faria.... i llavors que cada ú ho porti a terme en la seva vida, en el seu entorn.
Darrerament a les filles, familiars, amistats, àmbit laboral... que em demanen “consell” dic realment com ho veig i que faria jo. No el que faria en el seu lloc. No puc ensenyar amb altres paràmetres. A més, haig de reconèixer que sóc crític i dur al dir les coses, no resto res al tinter.
Quantes vegades hem aconsellat una musica? Una pel·lícula? i... ens diuen: Noi, no sé que li has vist, psiiiiiii està bé, però.... i a nosaltres ens va entusiasmar!!! Imaginem-nos aconsellar en la pel·lícula de la vida..
I al final, després d’aconsellar a un amic/ga acabem dient: El consell és el més inútil que hi ha.
Vaja quina dicotomia oi?
La font de la nostra conducta i creixement està en la família, l’escola i sobretot en els llibres. Heu trobat mai un llibre on el títol sia: Com donar un bon consell?
Per acabar dir-vos, com heu pogut observar, que els blocs meus, són pensaments, reflexions en veu alta, llavors només voldria demanar-vos una cosa: El vostre consell de l’enfocament dels mateixos.
dimarts, 1 de gener del 2008
RECUPAREM TRADICIONS ?
Perdoneu, la meva intenció era escriure cada setmana, però, sempre petites coses i/o el mal anomenat “deures” familiars em fan establir com a mínim un escrit mensual.
Dic –mal anomenat deures- donat que la Família la creem, no ens ve imposada, (estic parlant com a Pares i Marit). Si en la Família ens hi trobem bé, no són deures, son col·laboracions totalment desinteressades. Malament si fos per obligació, oi?
Bé al que anàvem:
La veritat em resulta difícil trobar un tema que sigui adient aquestes dates. Tots ens atrevim a escriure coses boniques, tant per Nadal com per Cap d’any (jo el primer), tenim tendència a cercar missatges pel Telèfon o e-mails que siguin bonics, sembla una cursa per veure qui el fa millor, més bonic, més esplèndid, més innovador, més i... més.
Hem de ser els millors, i llavors esperem que ens diguin: Oh que maco, que preciós... !!!
El nostre ego puja i per dins un “cuc” ens fa créixer –d’allargada i d’amplada- uns petits mil·límetres.
Malgrat tot m’agradaria deixar constància que la majoria dels rebuts són, estic segur, dits amb el cor, i aquests missatges, e-mails, sobretot d’algunes persones que he conegut per Internet o altres amistats retrobades de d’infantesa, m’encanten i per descomptat voldria agrair-les-hi, lo reconfortants que van ésser en la meva àpoca d’hores baixes.
La majoria de vegades hi posem sentiments en el missatge, però hi pensem la resta da l’any? O encara m’atreviria a dir, el dia següent?
Fa anys, compràvem felicitacions i les escrivíem, compràvem segells d’en “Franco o el Rey de Las Españas”, li ventàvem un cop de puny (anava bé per l’estrès), tancàvem els envelops amb regust de goma i a Correus . Es clar, alguns arribaven pels voltants de Reis.
Però era més laboriós. Escollir o fer una Postal de Nadal segons la persona i el redactat també diferent, apropiat, acuradament personalitzat. Potser llavors hom encara s’obligava més escollir a qui realment volia rebés UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU.
L’altre dia, uns amics molt entranyables em comentaren que ells encara fan el model tradicional (d’abans, es clar), pel jovent el model tradicional és el mòbil o Internet.
Em va semblar una bona idea recuperar-ho. Si voleu, us agrairia em féssiu arribar el vostre domicili i així el proper any recuperaré una fórmula molt Nostrada, si no ho sabeu , les primeres felicitacions de Nadal van ésser Catalanes.
Retornem als orígens i recuperem tradicions, i parlant d’orígens, la meva idea inicial era desitjar-vos de tot cor: BONES FESTES I TANT QUE SÍ, UN MILLOR ANY NOU . Recordeu, l’any el forjarem dia a dia.
Una abraçada virtual, però real.
Josep
Dic –mal anomenat deures- donat que la Família la creem, no ens ve imposada, (estic parlant com a Pares i Marit). Si en la Família ens hi trobem bé, no són deures, son col·laboracions totalment desinteressades. Malament si fos per obligació, oi?
Bé al que anàvem:
La veritat em resulta difícil trobar un tema que sigui adient aquestes dates. Tots ens atrevim a escriure coses boniques, tant per Nadal com per Cap d’any (jo el primer), tenim tendència a cercar missatges pel Telèfon o e-mails que siguin bonics, sembla una cursa per veure qui el fa millor, més bonic, més esplèndid, més innovador, més i... més.
Hem de ser els millors, i llavors esperem que ens diguin: Oh que maco, que preciós... !!!
El nostre ego puja i per dins un “cuc” ens fa créixer –d’allargada i d’amplada- uns petits mil·límetres.
Malgrat tot m’agradaria deixar constància que la majoria dels rebuts són, estic segur, dits amb el cor, i aquests missatges, e-mails, sobretot d’algunes persones que he conegut per Internet o altres amistats retrobades de d’infantesa, m’encanten i per descomptat voldria agrair-les-hi, lo reconfortants que van ésser en la meva àpoca d’hores baixes.
La majoria de vegades hi posem sentiments en el missatge, però hi pensem la resta da l’any? O encara m’atreviria a dir, el dia següent?
Fa anys, compràvem felicitacions i les escrivíem, compràvem segells d’en “Franco o el Rey de Las Españas”, li ventàvem un cop de puny (anava bé per l’estrès), tancàvem els envelops amb regust de goma i a Correus . Es clar, alguns arribaven pels voltants de Reis.
Però era més laboriós. Escollir o fer una Postal de Nadal segons la persona i el redactat també diferent, apropiat, acuradament personalitzat. Potser llavors hom encara s’obligava més escollir a qui realment volia rebés UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU.
L’altre dia, uns amics molt entranyables em comentaren que ells encara fan el model tradicional (d’abans, es clar), pel jovent el model tradicional és el mòbil o Internet.
Em va semblar una bona idea recuperar-ho. Si voleu, us agrairia em féssiu arribar el vostre domicili i així el proper any recuperaré una fórmula molt Nostrada, si no ho sabeu , les primeres felicitacions de Nadal van ésser Catalanes.
Retornem als orígens i recuperem tradicions, i parlant d’orígens, la meva idea inicial era desitjar-vos de tot cor: BONES FESTES I TANT QUE SÍ, UN MILLOR ANY NOU . Recordeu, l’any el forjarem dia a dia.
Una abraçada virtual, però real.
Josep
diumenge, 9 de desembre del 2007
LA MÚSICA
Hi ha moltes coses que mai he entès en els anys que la vida m'ha regalat i dintre els límits de la tolerància que la educació familiar i amical m'ha ensenyat. He anat assimilant diferents tipologies de gustos, de maneres de fer, de caràcters i fins i tot arribar a justificar actituds no combregables.
Però hi ha realment un tema, un sentiment, una actitud que per més esforços de tolerància que porti a terme no em deixen comprendre: Les persones que no els motiva una nota musical.
Realment la música té vida, però a més te vida per cada oïda personificada. En resum, cada sentiment, cada lloc de viure, cada manera de viure, cada edat, té una música per atmotllar-se a cada persona. Potser no existeix en l'univers cap més art amb tanta diversitat.
Si a més hi afegim l'art de la poesia o de les anomenades "lletres de cançons" a les notes musicals, encara hi ha més per escollir.
De veritat, no heu vibrat mai en una música, cançó? No heu sentit mai esgarrifances? No us ha fet saltar les llàgrimes d'alegria o potser en record d'aquell Amor perdut o aquell Amor que en principi està fora de les nostres possibilitats o altrament anomenat platònic?
La veritat, si em permeteu, he estat feliç, he plorat, m'he enfurismat,he recordat, he anhelat, he estimat i fins hi tot he fet l'Amor (i no parlo fisicament), només pel que pugui representar una música, una cançó, una lletra.
En els anys del meu primer Matrimoni amb la Nuri, sempre li deia (ho recordo molt bé): sempre sabras com estic si escoltes la música que poso (estem parlant dels disc de vinil) i realemnt és així: LA MÚSICA ENS DELATA.
dissabte, 8 de desembre del 2007
Les Meves Filles
Avui és el primer dia, i no podia ser d'altre manera que parlant de les Meves Filles.
Totes elles en són responsables de que ara i aquí estigui davant el P.C. creant aquest blog.
Són resposables cada una en la seva mesura, per aportar-me forces quan m'han mancat, il·lusió quan estava sota mínims i sobretot saber que lles sempre estan quan son necessàries.
Elles són les branques que donen continiuitat a la familia i l'unic que n'espero és que sien felices el dia de demà.
Cada una té un caràcter ben diferent,, totalment, però totes juntes són un molí de força, rialles i ben estar.
Per molts anys continuem rient cada dia i més els caps de setmana quan ens ajuntem tots a fer crêppes.
La intenció d'aquest blog és fer un comentari setmanal, sgui temes socials, econòmics, ciuttadà o fins hi tot polític.
Una abraçada a tots/es i desitjo sigui del vostre agrat.
Josep
Subscriure's a:
Missatges (Atom)