VOLUNTAT APOSTÒLICA ?

Els que ja tenim una edat, els que ja pensem en lo que hem deixat de fer i desitgem portar-ho a terme en l’esperada jubilació rebérem encara una educació, des de el punt de vista moral, basada en les catequesis, misses, confessions al capellà i cursets amb xerrades moralitzadores (deixeu-me aclarir, crec em van influenciar positivament)..
Tota aquesta barreja ho sintetitzo en una “voluntat apostòlica” d’ajudar, més lèxicament correcte, en diria aconsellar.
El nostrat Pompeu Fabre del consell en diu: “Advertiment donat a una persona sobre el que ha de fer”
Ostres!!! Vull conèixer ara mateix qui pugui dir-me que haig de fer, així des de aquest moment, fora patir, fora passar-ho malament. I el que és millor, la responsabilitat a un altre. Però llavors, quina falta de personalitat per un mateix oi?
Anem al tema.
Quan comprem el diari o escoltem la ràdio, no crec que cap de nosaltres compri l’ABC o escolti la COPE, NOOOOOO!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
Volem llegir i sentir segons les nostres idees, pensaments, mentalitat. Amb els consells passa al mateix, però crec ens equivoquem. Demanem un consell i volem sentir que ens aplaudeixin, ens ratifiquin lo exposat. Si no és així, normalment cerquem justificacions a fi efecte de donar-li forma i acabar-ho de posar dins la capsa de les nostres primeres intencions. I el més perillós de tot a voltes ens Auto - justifiquem. Això amics meus si que és un perill, és estar a la punta més alta d’una de les torres de la façana de la Passió de la Sagrada Família, a 112 mts d’alçada, demanar ajuda, ens atansen una corda, ens la mirem i au, ens empentem nosaltres mateixos al buit.
Tots ho hem fet i jo el primer.
Crec que aquesta voluntat apostòlica d’aconsellar la tenim mal enfocada, sempre acabem dient: Jo en el teu lloc faria..... Aquesta “Voluntat Apostòlica” ens agrada, ens fa sentir bé, nosaltres no tenim aquest problema i... aconsellem. Tenim la veritat.
Ensenyar que? Si les fórmules de la vida, en cada u de nosaltres són diferents, si agafem els mateixos paràmetres amb diferents fórmules, trobaríem l’àrea d’un cercle aplicada a un quadrat.
No és això companys, no és això. Podem dir el que nosaltres faríem amb el que hem viscut, però aconsellar a l’altri el que ha de fer? Jo al menys no soc capaç.
He arribar a la conclusió de dir: Jo en el meu lloc, com soc jo, ho veig així, i/o faria.... i llavors que cada ú ho porti a terme en la seva vida, en el seu entorn.
Darrerament a les filles, familiars, amistats, àmbit laboral... que em demanen “consell” dic realment com ho veig i que faria jo. No el que faria en el seu lloc. No puc ensenyar amb altres paràmetres. A més, haig de reconèixer que sóc crític i dur al dir les coses, no resto res al tinter.
Quantes vegades hem aconsellat una musica? Una pel·lícula? i... ens diuen: Noi, no sé que li has vist, psiiiiiii està bé, però.... i a nosaltres ens va entusiasmar!!! Imaginem-nos aconsellar en la pel·lícula de la vida..
I al final, després d’aconsellar a un amic/ga acabem dient: El consell és el més inútil que hi ha.
Vaja quina dicotomia oi?
La font de la nostra conducta i creixement està en la família, l’escola i sobretot en els llibres. Heu trobat mai un llibre on el títol sia: Com donar un bon consell?
Per acabar dir-vos, com heu pogut observar, que els blocs meus, són pensaments, reflexions en veu alta, llavors només voldria demanar-vos una cosa: El vostre consell de l’enfocament dels mateixos.

RECUPAREM TRADICIONS ?

Perdoneu, la meva intenció era escriure cada setmana, però, sempre petites coses i/o el mal anomenat “deures” familiars em fan establir com a mínim un escrit mensual.
Dic –mal anomenat deures- donat que la Família la creem, no ens ve imposada, (estic parlant com a Pares i Marit). Si en la Família ens hi trobem bé, no són deures, son col·laboracions totalment desinteressades. Malament si fos per obligació, oi?

Bé al que anàvem:
La veritat em resulta difícil trobar un tema que sigui adient aquestes dates. Tots ens atrevim a escriure coses boniques, tant per Nadal com per Cap d’any (jo el primer), tenim tendència a cercar missatges pel Telèfon o e-mails que siguin bonics, sembla una cursa per veure qui el fa millor, més bonic, més esplèndid, més innovador, més i... més.
Hem de ser els millors, i llavors esperem que ens diguin: Oh que maco, que preciós... !!!
El nostre ego puja i per dins un “cuc” ens fa créixer –d’allargada i d’amplada- uns petits mil·límetres.
Malgrat tot m’agradaria deixar constància que la majoria dels rebuts són, estic segur, dits amb el cor, i aquests missatges, e-mails, sobretot d’algunes persones que he conegut per Internet o altres amistats retrobades de d’infantesa, m’encanten i per descomptat voldria agrair-les-hi, lo reconfortants que van ésser en la meva àpoca d’hores baixes.

La majoria de vegades hi posem sentiments en el missatge, però hi pensem la resta da l’any? O encara m’atreviria a dir, el dia següent?

Fa anys, compràvem felicitacions i les escrivíem, compràvem segells d’en “Franco o el Rey de Las Españas”, li ventàvem un cop de puny (anava bé per l’estrès), tancàvem els envelops amb regust de goma i a Correus . Es clar, alguns arribaven pels voltants de Reis.
Però era més laboriós. Escollir o fer una Postal de Nadal segons la persona i el redactat també diferent, apropiat, acuradament personalitzat. Potser llavors hom encara s’obligava més escollir a qui realment volia rebés UN BON NADAL I FELIÇ ANY NOU.
L’altre dia, uns amics molt entranyables em comentaren que ells encara fan el model tradicional (d’abans, es clar), pel jovent el model tradicional és el mòbil o Internet.
Em va semblar una bona idea recuperar-ho. Si voleu, us agrairia em féssiu arribar el vostre domicili i així el proper any recuperaré una fórmula molt Nostrada, si no ho sabeu , les primeres felicitacions de Nadal van ésser Catalanes.
Retornem als orígens i recuperem tradicions, i parlant d’orígens, la meva idea inicial era desitjar-vos de tot cor: BONES FESTES I TANT QUE SÍ, UN MILLOR ANY NOU . Recordeu, l’any el forjarem dia a dia.
Una abraçada virtual, però real.

Josep